user preferences

New Events

Amèrica del Nord / Mèxic

no event posted in the last week

Cinc cançons per apropar-se a la història de la lluita dels negres als EUA

category amèrica del nord / mèxic | culture | opinion/analysis author Monday October 10, 2011 03:33author by Genís Ferrero Report this post to the editors

Publicat al número 4 de "La Rosa dels Vents", revista sobre anarquisme i qüestió nacional
blackpower.jpg

Dissociar la història d’un poble com l’afroamericà de la seva música és una feina completament inútil. Tal i com apunta l’autor del llibre Camino a la libertad. La historia social del blues (editat per Bad Music Blues), Manuel López Poy, fins podríem inclús definir aquest el col•lectiu negre dels EUA com el poble del blues.

La història de la música negra (prenc aquesta llicència per referir-me a la música popular dels afroamericans, tot i que avui dia la interpretin músics de tot el món) va unida a la història del seu poble. No és l’objectiu d’aquest escrit fer cap anàlisi d’aquesta història, tampoc un resum ni una síntesi. Recomano extraordinàriament llegir el llibre esmentat abans per a tal fi. No obstant, sí que cal deixar clar que l’evolució de la música popular segueix de molt a prop les misèries i els avanços socials del seu poble. El blues, el jazz, el soul o el hip-hop, per exemple, han estat i són músiques que tenen lligams molt forts amb els fets del seu temps. Han significat els laments o els cants a la llibertat d’un poble en constant lluita pels seus drets, com a individus i com a comunitat.

Proposo, a continuació, cinc cançons que per a mi tenen molt de significat i ens acosten una mica a la història de la lluita dels negres en el continent nord-americà. És una tria completament personal, segons els meus gustos personals, però també pel significat que tenien aquestes cançons, les circumstàncies que van motivar la seva composició o la trajectòria de l’artista. En qualsevol cas, són cinc cançons que em van meravellar. Cinc cançons per fer cinc cèntims que, al contrari del que s’acostuma a creure en aquest país, quan estrelles del pop i el rock blanques de pell i de classe mitjana venien una postura de progre, hi havia una música sortida del cor, amb la ràbia d’un poble oprimit econòmicament i socialment, que era sincera i parlava del que la gent vivia, amb un llenguatge que podien entendre i que donava forces per continuar lluitant per la seva emancipació.

WORK SONG

http://www.youtube.com/watch?v=0UcP1g84J9k

“Work Song” és un tema de jazz creat a finals dels anys 50 per Nat Adderley, un cornetista enclavat en els estils del hard bop i el soul jazz. Aquest tema instrumental, més ubicat en el modern jazz, uneix la tradició oral de cançons de treball (d’aquí ve el nom del tema) amb el jazz més modern d’aquells anys. Les work songs eren cançons de tradició oral, la base sobre la qual va néixer el blues, cantades des de les llargues jornades a les plantacions de cotó al sud del país fins a les presons texanes on eren obligats a treballs forçats. Adderley va homenatjar aquesta música, base de la seva cultura, amb una composició brillant. I amb ella la terrible herència d’una música que neix directament de l’esclavisme.
La segona part d’aquesta petita història té un nom propi: Oscar Brown Jr. L’any 1960, aquest cantant de jazz, rhythm & blues i soul, va publicar el seu primer LP (Sin & Soul). El tema que obria l’àlbum era “Work Song”, però hi afegia una novetat: la lletra. Brown era poeta i es va significar activament en la lluita pels drets civils, cosa que és palpable en tota la seva obra. La lletra que va escriure per a “Work Song” parla d’un pres social, condemnat a treballs forçats. Aquesta lletra va acabar de donar-li la contundent implicació social que ha tingut aquest tema, d’altra banda brillant musicalment.

Ens pot donar una lleugera idea de la importància d’aquesta cançó el fet que al llarg dels anys ha estat versionada per una infinitat d’artistes: Chuck Jackson, Nina Simone, The Animals, Brighton 64 i fins i tot el Raphael dels anys 60.

A CHANGE IS GONNA COME

http://www.youtube.com/watch?v=gbO2_077ixs

Darrerament més coneguda aquí per ser utilitzada per a la campanya a les eleccions a la presidència dels EUA per part de Barak Obama, “A Change Is Gonna Come” és una de les cançons més populars en aquell país sobre la lluita pels drets civils. Força poc conegut aquí, el seu autor, Sam Cooke, va ser un dels músics més influents de la música popular durant la primera meitat dels anys 60 a als Estats Units.

Cooke va ser un cantant d’èxit en el camp del gòspel durant la dècada dels anys 50. Després d’haver arribat al punt més àlgid de la seva carrera dins la música negra sacra, va decidir que volia anar més lluny i va optar per abraçar la música profana: el pop i el rhythm & blues. També en aquest camp va triomfar, i va arribar a ser un dels cantants de més èxit, ja no només en la música negra sinó entre l’auditori blanc, el qual havia estat sempre el seu objectiu. Gràcies a això, la seva vida va ser un exemple per a molts altres artistes. Coses que poden semblar tan insignificants com deixar d’allisar-se els cabells i dur-los amb el natural arrissat característic que tenen els negres, tenien molta transcendència. Per exemple, Aretha Franklin va explicar en una ocasió que quan la gent va veure que Sam Cooke sortia actuant per televisió amb els cabells naturals, tothom va deixar de seguir allisant-se’ls. Fins aquest punt estava explotada la comunitat afroamericana que, per integrar-se entre la comunitat blanca, havia d’imitar-ne l’aspecte físic .

En l’àmbit musical, Sam Cooke està reconegut com un excel•lent compositor, un gran escriptor i un dels millors cantants que la música negra ha donat mai. A banda d’això, va ser el primer músic a controlar tot el procés de producció i va arribar a ser un destacat empresari dins la música, en promocionar molts grans artistes negres abans que Motown fos el que va arribar a ser.

Tot això ho explico per entendre millor l’impacte social que va arribar a tenir la cançó que proposo, “A Change Is Gonna Come”. Aquesta cançó va ser escrita per Cooke l’any 1964 en resposta als fets que es vivien en aquells anys, amb la dura repressió que vivia la comunitat negra des que a finals dels anys 50 es va rebel•lar de manera massiva amb manifestacions, boicots, vagues... dins del que es va denominar el Moviment pels Drets Civils. “A Change Is Gonna Come” és, a més a més, una composició brillant, amb una lletra que parla de la llibertat que és a punt d’arribar. És la cançó reivindicativa dins la música negra més important de la primera meitat dels anys 60. Que una figura públicament admirada i respectada en el món de la música i el pop publiqués aquest tema va tenir un fort impacte en la comunitat negra, ja que donà forces als joves que lluitaven al carrer i omplí d’orgull i dignitat la seva gent gran.

No és estrany doncs, entendre per què ha estat un tema versionat infinites vegades al llarg de les dècades següents (destaco la versió d’Otis Redding, que comparteix el títol de Rei del Soul amb Cooke) i que Obama el fes servir en la seva campanya presidencial pel fort significat que tenia dins la comunitat afroamericana.

MISSISSIPI GODDAM

http://www.youtube.com/watch?v=ppB8VdPNTSY

L’any 1964 es va publicar un LP titulat Nina Simone in Concert. En aquell àlbum apareixia per primer cop enregistrada la cançó “Mississipi Goddam”. Un any enrere, el 1963, Nina Simone va composar aquesta cançó arran de l’atemptat amb bomba contra una església de la comunitat negra de Birmingham, Alabama. Aquell atemptat va tenir un fort impacte en la comunitat negra dels EUA, ja que hi van morir quatre nenes. Aquell fet va marcar molt durament tota la comunitat i va tenir un abans i un després en la lluita pels drets civils, un cop més gràcies a la sang innocent vessada per l’odi racista blanc.

Nina Simone ha estat una de les més grans artistes del jazz i també del blues i el soul. Genial compositora, gran cantant i excel•lent pianista, també va destacar socialment en la seva obra. Durant tota la seva carrera, aquesta dona va composar memorables temes de contingut social i va significar-se públicament a favor de la lluita pels drets civils, relacionant-se amb destacades figures del moviment en les seves diverses formes (com els Panteres Negres).

FREE AT LAST

http://www.youtube.com/watch?v=9yvtHnprFAs

“Free at last” van ser unes paraules que el Dr. Martin Luther King va pronunciar en la clausura del seu famós discurs “I Have a Dream” que pronuncià el 28 d’agost de 1963 a les escalinates del monument a Lincoln de Washington, davant de més de 250.000 persones. Aquell discurs, emmarcat en la marxa pels drets civils, ha passat a la història dels EUA com un dels millors mai pronunciats. Luther King va parlar del futur que ell volia, en què el poble dels EUA podria conviure conjuntament en germanor sense distinció de raça, credo o sexe.

Free at last (“Per fi lliures”) és un antic càntic religiós que parla del tan desitjat alliberament. Arriba directament des de l’era de l’esclavitud i es torna un càntic habitual a la música gòspel. No obstant, aquest càntic ha estat molt versionat per artistes de soul, com per exemple Al Green. Ara bé, la cançó que vull destacar és una gravació de l’any 1967 de la cantant de soul Jackie Day. Un tema que entronca el soul de la segona meitat dels anys 60 amb el gòspel, amb una lletra cruenta i que arriba a l’ànima i em posa els pèls de punta.

Sabem molt poc a dia d’avui de la cantant, que a principis dels anys 70 va abandonar la carrera musical deixant pocs temes enregistrats. No va arribar a ser mai una intèrpret de gaire èxit al seu país, tot i que durant els anys 70 sí que va despertar un cert interès entre els aficionats al soul de Gran Bretanya. En qualsevol cas, per a mi és una de les seves millors gravacions.

THE REVOLUTION WILL NOT BE TELEVISED

http://www.youtube.com/watch?v=BS3QOtbW4m0

No podem acabar aquest article sense fer menció a una evolució de la música Soul que va identificar-se molt amb el Black Power y les reivindicacions dels negres americans: el funk.

Així com el blues va ser durant unes quantes dècades la música que cantava les lamentacions del seu poble, i la música soul va començar a cantar més a l’esperança i el futur en una clau més positiva, deixant la resignació darrera, el funk va passar a ser l’evolució rítmica del soul, més agressiu i menys pop. Parlem de finals dels anys 60 i principis dels 70. Noves generacions que han crescut en la lluita pels drets civils veuen com molts dels líders d’aquells moments van anar caient, Malcom X o el pare de la lluita no violenta, el Dr. Martin Luther King. De mica en mica, nous moviments socials i polítics apareixen. És el cas del Partit dels Panteres Negres, per exemple, el qual defensava el dret a l’autodefensa davant els abusos policials i l’ús de l’acció directa per acabar amb les desigualtats socials, econòmiques i racials.

Possiblement, la cançó més emblemàtica d’aquest funk més reivindicatiu sigui “The Revolution Will Not Be Televised”, composada l’any 1970 per Gil Scott-Heron. No és un tema funky a l’estil de James Brown, sinó una poema propi recitat sobre un tema funk de la seva composició, recordant força la forma en què Oscar Brown Jr. també recitava poemes sobre composicions més jazzístiques. Indubtablement, aquest estil de “frasejar” cançons va influir en el posterior rap.

Gil Scott-Heron, militant negre, reivindica en aquesta cançó la futura revolució amb una lletra molt crítica en què ataca amb la seva poesia el mainstream americà del moment. Un tema bàsic en les recopilacions de música negra reivindicativa de la segona meitat del segle XX.

This page has not been translated into Polski yet.

This page can be viewed in
English Italiano Deutsch
© 2005-2024 Anarkismo.net. Unless otherwise stated by the author, all content is free for non-commercial reuse, reprint, and rebroadcast, on the net and elsewhere. Opinions are those of the contributors and are not necessarily endorsed by Anarkismo.net. [ Disclaimer | Privacy ]