Carta de Opinión Marzo 2024 00:40 Mar 09 1 comments Malatesta’s Revolutionary Anarchism in British Exile 08:50 Feb 28 2 comments Carta de Opinión Enero 2024 23:40 Jan 29 3 comments Encuentros Ácratas: Miradas anarquistas sobre el libertarianismo de derecha. 23:59 Dec 05 0 comments L’Intifada depuis la France 03:38 Dec 01 0 comments more >> |
ibèria / community struggles / opinion/analysis Friday October 25, 2019 23:14 byXavier Diez
Les comparacions històriques les carrega el diable i no solen funcionar per aplicar esdeveniments del passat a les circumstàncies del present. I tanmateix sedueixen l’espectador mandrós que es deixa seduir pels mites i l’èpica de determinades dates simbòliques. Servidor de vostès, que és historiador, i que a més ha treballat el món anarquista europeu contemporani, i que fins i tot va assumir l’encàrrec de coordinar un monogràfic d’una revista sobre la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia, experimenta certes recances quan algú compara l’esdevingut en la Setmana de Fúria viscuda els darrers dies amb el que els historiadors conservadors van anomenar la Setmana Tràgica de juliol de 1909. D’aquella fracassada revolució, i de les estampes que deixà, el periodista hispano-uruguaià Antonio Laredo quedava la imatge poètica de la “Rosa de Foc”, publicada al diari argentí “La protesta”. Tanmateix, els historiadors tenim l’obligació moral de ser crítics amb els mites i símbols i tractar de mirar i llegir els detalls dels fets, les accions i els contextos que van portar aquella situació extrema, indagar en les causes i conseqüències en diversos plànols, i entendre què hi ha de fracàs i què hi ha d’èxit en aquesta mena d’acceleracions de la història que, per comoditat conceptual, els historiadors anomenem processos revolucionaris.És cert. La Rosa de Foc va ser un mite tan ocultat deliberadament per l’estat i els grups detentadors del poder local, que al final va esdevenir un mite per a unes esquerres que no sempre han atès a classe d’història contemporània ni han pres mai els apunts necessaris per superar els exàmens. La principal lliçó a extreure d’aquest episodi va ser que una revolució espontània, sense objectius definits, sense lideratges ferms, que perd el temps a incendiar edificis religiosos i improvisa sobre la marxa, difícilment pot tenir èxit. Ara bé, 1909 i 2019, si bé tenen algunes similituds són difícilment comparables. Les circumstàncies són massa diferents: existeix un interclassisme i una heterogeneïtat política entre els independentistes que els seus detractors es neguen a reconèixer, el grau d’incidents és inferior al de qualsevol desordre o aldarull experimentat en els darrers vint anys a Europa occidental, i la informació (i la desinformació) circula amb molta més facilitat que aleshores, cosa que fa incomparables una situació i l’altra. Malgrat tot, sí que existeix un element comú a la majoria de processos revolucionaris. En primer lloc, la situació s’ha creat a partir d’una crisi sistèmica: L’anomenat règim del 78 (és a dir, la continuació del franquisme per mitjans teòricament democràtics) sembla entrar en una espiral de senilitat accelerada. Com apunta Paul Preston en el seu darrer llibre “Un pueblo traicionado”, fa bona la mítica frase de David Fernández “el sistema no és corrupte; la corrupció és el sistema”. És a dir, l’estat ha estat dirigit al llarg de generacions per un sistema caciquista, en mans d’una minoria predadora que va quedant desplaçada externament i cada vegada és més qüestionada internament. La incapacitat de l’estat per reformar-se provocaria aquesta deriva autodestructiva que implicaria una repressió desfermada contra una dissidència que qüestiona l’statu quo i que fa perillar la subsistència “de España como nación” que afirmava l’exministre Margallo en aquests dies convulsos. És cert. L’Estat espanyol (i fem servir aquesta expressió com a “conglomerat d’interessos de casta compost per un nucli reduït de privilegiats que veuen com se li escapa el poder de les mans”) està amenaçat. I el desafiament més visible, es diu Catalunya, encara que hi ha altres potser menys obvis encara que no menys significatius (la geopolítica, un republicanisme adormit, els socis i competidors europeus, països -com els llatinoamericans- que hi tenen assumptes pendents, disputes internes entre famílies,…) Això propicia un cert ambient d’inquietud entre qui ha remenat cireres i que veu un nombre creixent de damnificats potencialment perillosos, treballa per descavalcar-los. No està de més recordar les estafes bancàries, la precarietat laboral, la impunitat de la família reial i els seus pròxims, la incompetència d’uns partits polítics massa dirigits pels poders fàctics, la carta blanca i patent de cors dels grups paramilitars ultradretans, la mentalitat d’amo de plantació dels grans magnats o els feixistes de vella i nova fornada que s’oculten sota gegantines rojigualdas. És per això que el mateix concepte de “Tsunami democràtic” generi certa angoixa, fins i tot terror, entre els grups reduïts de l’oligarquia hispànica. Fins a cert punt són conscients de la seva fragilitat, i per tant, accions com les esdevingudes aquests dies, en què centenars de milers de persones han ocupat l’espai públic han demostrat que són, fins ara, poc capaços, de controlar el territori. La deriva repressiva d’aquests dies implica diverses conclusions. Que el cop d’estat intern, almenys el declarat tàcitament amb la intervenció monàrquica del 3 d’octubre de 2017, implica que una part de l’estat s’ha alçat contra el seu govern i que actua al marge de les seves pròpies lleis. En altres termes, una dictadura no declarada, encara que efectiva. Ho hem pogut comprovar clarament aquesta darrera setmana, amb una intervenció policial en què el sector més reaccionari de la policia ha actuat violant de manera flagrant tots els seus protocols d’actuació. En què els ultres han actuat com els seus auxiliars i paramilitars impunes (com, de fet, ha passat durant els darrers quaranta anys). En què els tribunals han actuat amb les cartes marcades. En què el Suprem ha suspès, de facto la Constitució, i l’Audiència Nacional ha actuat per compte propi, amb premeditació i nocturnitat, en un desafiament obert als canals institucionals. En què la premsa, dominada per un oligopoli vinculat als interessos de la casta, ha actuat com a la veritable cobertura aèria de la repressió institucionalitzada. No podem parlar de desproporció policial, sinó d’atacs deliberats a la recerca de la intimidació de milions de persones no necessàriament independentistes. Només cal veure la virulència amb què s’ha atacat i detingut a periodistes per fer crònica i testimoniatge del que ha passat aquests dies a Catalunya. Tanmateix, i també com a historiador i amb certa experiència de lector d’hemeroteques, sé que sovint les notes al marge, els fets que, aparentment semblen secundaris, poden ser de gran transcendència. Les manifestacions a Valladolid, Sant Sebastià, Sevilla, València o Madrid han produït cert estupor entre els poder de debò, i personatges com Marlaska en particular. Especialment significatives són aquestes darreres, València i Madrid, on la ultradreta ha actuat com passava als anys setanta, com a una mena de subcontractes de la repressió policial que busca avortar un contagi revolucionari. València, perquè sempre hi ha hagut un temor fonamentat en la connexió amb Barcelona (no tant per un suposat “pancatalanisme” com per la tradició llibertària i republicana dels valencians, que pot reemergir) i Madrid, perquè, malgrat tot, existeix un republicanisme adormit, que com un volcà apagat podria ressorgir. No hem d’oblidar que el 15-M va ser més ferm i actiu a la capital espanyola que a la catalana, i que la protesta només fou reconduïda mitjançant l’aparició d’un Podemos que es va dedicar a extingir el foc de la revolta. Per acabar-ho d’adobar, hi ha l’episodi del mig miler de republicans que es van manifestar a Oviedo a la “posada de llarg política” de l’hereva de la monarquia, i que van glaçar el somriure a la senyora Letycia Ortiz, en una escena pròpia d’una novel·la d’Stephen King. La revolució catalana, aquest focus de desestabilització permanent de l’imperi espanyol, preocupa, i molt. I no tant per la seva dimensió independentista. La repressió desfermada no fa distincions entre uns i altres. La condemna kafkiana als presos polítics ha buscat esclafar una societat que no dóna símptomes de defallir, ans al contrari. Malgrat la gran prova a la qual s’hi ha hagut d’enfrontar diverses generacions, especialment les més joves que han perdut definitivament la innocència i la ficció de viure en una democràcia, estan desbordant un estat tan podrit i corcat com l’estaca que cantava Lluís Llach. L’estat fa servir el terrorisme perquè se sap vulnerable, perquè sap que pot perdre. I és per això que ha sacrificat al seu altar la constitució, la democràcia, o la mínima ètica i humanitat. Ara, com una bèstia ferotge i ferida és perillosa. I de fet, les escenes que estem vivint recorden clarament a “Z” aquella gran pel·lícula de Costa Gavras on narra com els coronels grecs, titelles de l’oligarquia, es van carregant a poc a poc la seva democràcia a còpia de crims i violència, a còpia d’anar desmantellant, a poc a poc, tots aquells elements de l’estat de dret als quals avui tant s’apel·la i que, a la pràctica, tant s’ignoren. Ara bé. La violència ho corromp tot, i també s’ha carregat l’autonomia catalana. El pitjor d’aquesta setmana de fúria ha estat la manera com s’ha amagat la classe política catalana sota les pedres. Més enllà de rumorologia diversa, és difícil saber què està passant en les interioritats del govern i els partits catalans. Res de bo, imagino. I sospito que fins d’aquí unes dècades, quan les memòries i confidències comencin a escolar-se entre les mentides, l’ocultació i la propaganda, no tindrem una radiografia més fiable del que passa. Un president Torra assetjat pels enemics externs i interns es pot considerar com a un presoner a la Casa dels Canonges. El més raonable, la destitució immediata d’un personatge com Miquel Buch, no s’ha produït, de manera que és de sospitar que sigui aquest sinistre funcionari qui realment porta les regnes del Govern. L’absència d’una resposta institucional adequada (i l’única que se m’acut és la desobediència, ni que sigui simbòlica) demostra que, no és que la Generalitat estigui intervinguda, sinó que es troba directament segrestada. I això dificulta molt les coses als centenars de milers de persones que són als carrers, les places, les estacions, les autopistes o els jutjats. Els independentistes han demostrat tenir força. I l’objectiu també és prou clar. Manca, tanmateix, el més essencial en moments convulsos com aquests: una estratègia mínimament coherent per fer el pas definitiu que porti a la ruptura. No s’entén gaire aquesta obsessió per Via Laietana quan hi ha punts més interessants a la ciutat. Hi ha, bàsicament, dues opcions: o bé la vietnamita (és a dir, fer la vida impossible a l’Estat, tal com hem vist aquesta setmana de fúria), o bé la del Palau d’Hivern. Ambdues tenen riscos i ambdues són difícils. Esclar, que també hi ha la vírica. Catalunya desestabilitzadora sovint té una capacitat d’estendre i exportar el virus de la revolució més del que sospitaríem. Ja ens ho recordava Vicens Vives, som la societat amb més revolucions del continent europeu.
ibèria / repression / prisoners / feature Tuesday October 22, 2019 20:37 bySecretariat Permanent de CGT-Catalunya
Després de dies de filtracions poc innocents, aquest matí s’ha fet pública la sentència del Tribunal Suprem contra 12 polítics catalans pels fets del voltant de l’1 d’octubre de 2017. En ella es condemna per sedició a les encausades que des de fa més d’un any i mig estan empresonades a penes que van de 9 a 13 anys de presó. Un cop coneguda la sentència constatem que s’ha escrit una nova pàgina en el rearmament repressiu i punitiu de l’estat, ja que obre la porta a tipificar amb el delicte de sedició reunions i manifestacions incòmodes a l’Estat i al govern de torn.
[Castellano]
Veure també:
ibèria / community struggles / comunicat de premsa Tuesday October 22, 2019 18:26 byCNT Vallès Oriental
L’actual situació d’excepció social que viu Catalunya no té precedents en la història recent del nostre país. Durant tota la setmana les mobilitzacions socials en resposta a la sentència del procés han sigut d’una contundència massiva que mostra la força que té la població quan s’organitza i es mobilitza massivament. L’actual situació d’excepció social que viu Catalunya no té precedents en la història recent del nostre país. Durant tota la setmana les mobilitzacions socials en resposta a la sentència del procés han sigut d’una contundència massiva que mostra la força que té la població quan s’organitza i es mobilitza massivament. Per altra banda la violència policial des del primer moment, encapçalada pels cossos d’antiavalots de Mossos d’Esquadra i Policia Nacional col·laborant conjuntament, ha desfermat una onada de protestes nocturnes a totes les capitals de província ininterrompudament i amb una intensitat de la protesta que no ha fet més que incrementar-se nit a nit, dia a dia. Els governants i polítics catalans ara es desmarquen d’aquestes protestes per violentes, abandonant en els moments més durs al jovent que va créixer veient com la Policia Nacional i la Guàrdia Civil rebentaven els seus col·legis electorals i apallissaven a pacífics defensors del referèndum. Aquest jovent que avui es defensa (i ens defensa) de la brutalitat policial, ara els abandonen davant les acusacions de terrorisme i violència de l’executiu Pedro Sánchez, amb la col·laboració dels governants, partits polítics i la ultradreta. Hi ha una onada al món de protestes que sorgeixen per diferents motius, però totes tenen un denominador comú. La humanitat aspira a viure en les cotes més altes possibles de llibertat, justícia social i benestar. I davant el fracàs de les diferents economies neoliberals de donar aquesta solució a la majoria social de cada país, periòdicament sorgeixen protestes desencadenades per diversos factors (recentment a Hong Kong, Equador i ara a Xile, per posar algun exemple) que deriven en brutals repressions i reaccions autoritàries de tota forma de govern. I és que per definició, governar corromp. Els interessos per mantenir el poder durant la partida que dura el seu mandat fa que els partits polítics parlamentaris tinguin les seves pròpies estratègies i pretenguin mobilitzar al poble segons els seus interessos. Però avui Catalunya torna a desbordar la classe política catalana i espanyola, donant una lliçó al món de dignitat i autoorganització en una nova revolta. Simultàniament a Catalunya tenim una situació econòmica i social que no fa més que empitjorar: atur estructural en els col·lectius més vulnerables (joves, majors de 55 anys, dones i immigrants), la pobresa ha augmentat, accedir a l’habitatge segueix sent un greu problema, es precaritza el treball i es debiliten els sistemes públics d’educació i sanitat, etc. Una situació que és similar a la resta de l’Estat espanyol, amb les diferències pròpies de cada territori. I a altres territoris comença a mobilitzar-se també la societat en contra de la repressió a Catalunya: Madrid, Burgos, Vitòria, Sevilla… Cada cop se sumen més ciutats a protestar contra la repressió i contra els seus responsables: el govern i la Monarquia. Vivim en un estat que neix del pacte d’una classe política amb el franquisme el 1978, un estat que porta reprimint les revoltes de la classe treballadora i de tots els pobles que en qüestionen la seva estructura. Cal una sortida comuna a aquesta situació amb tots els actors possibles que porti a la fi de l’actual Monarquia i obri un nou escenari allunyat de tot allò que ens oprimeix. Des de CNT Vallès Oriental, com a sindicat revolucionari i anarcosindicalista, ens comprometem a iniciar i promoure els contactes amb totes les forces sindicals de Catalunya i la resta de l’Estat per iniciar un moviment sindical revolucionari que acompanyi la revolta catalana i la doti de contingut de classe i social, que advoqui per l’abolició de la Monarquia i un nou model confederal del territori on cada poble pugui autodeterminar-se políticament.
Visca la llibertat! |
Fri 29 Mar, 21:16 «Ο Ντουρούτι στο λ... Aug 02 21:41 0 comments Υγειονομική φρον... Jul 22 20:14 0 comments Neno Vasco por Neno Vasco: fragmentos autobiográficos de um anarquista Mar 21 01:34 1 comments Σαμπατέ: Aντίστασ ... Mar 13 19:28 0 comments Ramon Acin Aquilue - Μπακουνικός ... Jan 01 17:35 1 comments “Ταξίδι στο παρελ ... Dec 22 17:11 0 comments Ο «παππούς» του ισπ&... Sep 09 20:48 0 comments Josep Rebull, POUM και Ισπανική ... Aug 02 20:00 1 comments 19 de Julio: Cuando el pueblo se levanta, escribe la historia Jul 29 02:16 66 comments July 19: When the people rise up, they write history Jul 29 02:10 4 comments From libertarian communism to corporate socialism Dec 20 22:58 10 comments Η μη επέμβαση και ... Sep 04 21:00 0 comments Διακήρυξη Αρχών Aug 05 22:09 0 comments Αναρχικοί εθελον... Jul 29 20:19 0 comments Declaració anarquista internacional: a 85 anys de la revolució espanyola. Jul 23 22:06 0 comments AWSM Statement on 85th Anniversary of the Spanish Revolution Jul 20 11:28 0 comments 85 χρόνια από την Ισ... Jul 19 20:06 0 comments 1907 di Fulvio Caporale Jun 15 06:13 0 comments Book Review: ‘Salvador Puig Antich’ Mar 28 12:25 0 comments Ο βασιλιάς είναι ... Feb 21 19:26 0 comments [Embat] The King has no clothes. The authoritarian drift of the state Feb 20 17:28 0 comments El Rei està nu. La deriva autoritària de l’estat espanyol Feb 20 08:02 1 comments [Embat] El Rey está desnudo. La deriva autoritaria del estado español Feb 19 15:57 0 comments Η Αναρχική Κομμο`... Oct 06 19:29 0 comments Τα τρία τριαντάφ`... Sep 20 19:19 0 comments Carta Abierta al Movimiento Independentista Catalán Jun 09 10:19 0 comments El Tribunal Constitucional alemán, contra Europa May 14 18:16 0 comments The 1918 flu pandemic in the CNT media Apr 29 02:44 2 comments ¡Por Nuestra Seguridad, Sólo Actividades Esenciales! Apr 24 01:42 0 comments L’epidèmia de Grip de 1918 als Mitjans de la Confederació Apr 19 01:31 0 comments more >> |