user preferences

Upcoming Events

Iberia

No upcoming events.
ibèria / community struggles / opinion/analysis Friday October 25, 2019 23:14 byXavier Diez

Les comparacions històriques les carrega el diable i no solen funcionar per aplicar esdeveniments del passat a les circumstàncies del present. I tanmateix sedueixen l’espectador mandrós que es deixa seduir pels mites i l’èpica de determinades dates simbòliques. Servidor de vostès, que és historiador, i que a més ha treballat el món anarquista europeu contemporani, i que fins i tot va assumir l’encàrrec de coordinar un monogràfic d’una revista sobre la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia, experimenta certes recances quan algú compara l’esdevingut en la Setmana de Fúria viscuda els darrers dies amb el que els historiadors conservadors van anomenar la Setmana Tràgica de juliol de 1909. D’aquella fracassada revolució, i de les estampes que deixà, el periodista hispano-uruguaià Antonio Laredo quedava la imatge poètica de la “Rosa de Foc”, publicada al diari argentí “La protesta”.

Tanmateix, els historiadors tenim l’obligació moral de ser crítics amb els mites i símbols i tractar de mirar i llegir els detalls dels fets, les accions i els contextos que van portar aquella situació extrema, indagar en les causes i conseqüències en diversos plànols, i entendre què hi ha de fracàs i què hi ha d’èxit en aquesta mena d’acceleracions de la història que, per comoditat conceptual, els historiadors anomenem processos revolucionaris.

És cert. La Rosa de Foc va ser un mite tan ocultat deliberadament per l’estat i els grups detentadors del poder local, que al final va esdevenir un mite per a unes esquerres que no sempre han atès a classe d’història contemporània ni han pres mai els apunts necessaris per superar els exàmens. La principal lliçó a extreure d’aquest episodi va ser que una revolució espontània, sense objectius definits, sense lideratges ferms, que perd el temps a incendiar edificis religiosos i improvisa sobre la marxa, difícilment pot tenir èxit.

Ara bé, 1909 i 2019, si bé tenen algunes similituds són difícilment comparables. Les circumstàncies són massa diferents: existeix un interclassisme i una heterogeneïtat política entre els independentistes que els seus detractors es neguen a reconèixer, el grau d’incidents és inferior al de qualsevol desordre o aldarull experimentat en els darrers vint anys a Europa occidental, i la informació (i la desinformació) circula amb molta més facilitat que aleshores, cosa que fa incomparables una situació i l’altra.

Malgrat tot, sí que existeix un element comú a la majoria de processos revolucionaris. En primer lloc, la situació s’ha creat a partir d’una crisi sistèmica: L’anomenat règim del 78 (és a dir, la continuació del franquisme per mitjans teòricament democràtics) sembla entrar en una espiral de senilitat accelerada. Com apunta Paul Preston en el seu darrer llibre “Un pueblo traicionado”, fa bona la mítica frase de David Fernández “el sistema no és corrupte; la corrupció és el sistema”. És a dir, l’estat ha estat dirigit al llarg de generacions per un sistema caciquista, en mans d’una minoria predadora que va quedant desplaçada externament i cada vegada és més qüestionada internament. La incapacitat de l’estat per reformar-se provocaria aquesta deriva autodestructiva que implicaria una repressió desfermada contra una dissidència que qüestiona l’statu quo i que fa perillar la subsistència “de España como nación” que afirmava l’exministre Margallo en aquests dies convulsos.

És cert. L’Estat espanyol (i fem servir aquesta expressió com a “conglomerat d’interessos de casta compost per un nucli reduït de privilegiats que veuen com se li escapa el poder de les mans”) està amenaçat. I el desafiament més visible, es diu Catalunya, encara que hi ha altres potser menys obvis encara que no menys significatius (la geopolítica, un republicanisme adormit, els socis i competidors europeus, països -com els llatinoamericans- que hi tenen assumptes pendents, disputes internes entre famílies,…) Això propicia un cert ambient d’inquietud entre qui ha remenat cireres i que veu un nombre creixent de damnificats potencialment perillosos, treballa per descavalcar-los. No està de més recordar les estafes bancàries, la precarietat laboral, la impunitat de la família reial i els seus pròxims, la incompetència d’uns partits polítics massa dirigits pels poders fàctics, la carta blanca i patent de cors dels grups paramilitars ultradretans, la mentalitat d’amo de plantació dels grans magnats o els feixistes de vella i nova fornada que s’oculten sota gegantines rojigualdas.

És per això que el mateix concepte de “Tsunami democràtic” generi certa angoixa, fins i tot terror, entre els grups reduïts de l’oligarquia hispànica. Fins a cert punt són conscients de la seva fragilitat, i per tant, accions com les esdevingudes aquests dies, en què centenars de milers de persones han ocupat l’espai públic han demostrat que són, fins ara, poc capaços, de controlar el territori.

La deriva repressiva d’aquests dies implica diverses conclusions. Que el cop d’estat intern, almenys el declarat tàcitament amb la intervenció monàrquica del 3 d’octubre de 2017, implica que una part de l’estat s’ha alçat contra el seu govern i que actua al marge de les seves pròpies lleis. En altres termes, una dictadura no declarada, encara que efectiva. Ho hem pogut comprovar clarament aquesta darrera setmana, amb una intervenció policial en què el sector més reaccionari de la policia ha actuat violant de manera flagrant tots els seus protocols d’actuació. En què els ultres han actuat com els seus auxiliars i paramilitars impunes (com, de fet, ha passat durant els darrers quaranta anys). En què els tribunals han actuat amb les cartes marcades. En què el Suprem ha suspès, de facto la Constitució, i l’Audiència Nacional ha actuat per compte propi, amb premeditació i nocturnitat, en un desafiament obert als canals institucionals. En què la premsa, dominada per un oligopoli vinculat als interessos de la casta, ha actuat com a la veritable cobertura aèria de la repressió institucionalitzada. No podem parlar de desproporció policial, sinó d’atacs deliberats a la recerca de la intimidació de milions de persones no necessàriament independentistes. Només cal veure la virulència amb què s’ha atacat i detingut a periodistes per fer crònica i testimoniatge del que ha passat aquests dies a Catalunya.

Tanmateix, i també com a historiador i amb certa experiència de lector d’hemeroteques, sé que sovint les notes al marge, els fets que, aparentment semblen secundaris, poden ser de gran transcendència. Les manifestacions a Valladolid, Sant Sebastià, Sevilla, València o Madrid han produït cert estupor entre els poder de debò, i personatges com Marlaska en particular. Especialment significatives són aquestes darreres, València i Madrid, on la ultradreta ha actuat com passava als anys setanta, com a una mena de subcontractes de la repressió policial que busca avortar un contagi revolucionari. València, perquè sempre hi ha hagut un temor fonamentat en la connexió amb Barcelona (no tant per un suposat “pancatalanisme” com per la tradició llibertària i republicana dels valencians, que pot reemergir) i Madrid, perquè, malgrat tot, existeix un republicanisme adormit, que com un volcà apagat podria ressorgir. No hem d’oblidar que el 15-M va ser més ferm i actiu a la capital espanyola que a la catalana, i que la protesta només fou reconduïda mitjançant l’aparició d’un Podemos que es va dedicar a extingir el foc de la revolta. Per acabar-ho d’adobar, hi ha l’episodi del mig miler de republicans que es van manifestar a Oviedo a la “posada de llarg política” de l’hereva de la monarquia, i que van glaçar el somriure a la senyora Letycia Ortiz, en una escena pròpia d’una novel·la d’Stephen King.

La revolució catalana, aquest focus de desestabilització permanent de l’imperi espanyol, preocupa, i molt. I no tant per la seva dimensió independentista. La repressió desfermada no fa distincions entre uns i altres. La condemna kafkiana als presos polítics ha buscat esclafar una societat que no dóna símptomes de defallir, ans al contrari. Malgrat la gran prova a la qual s’hi ha hagut d’enfrontar diverses generacions, especialment les més joves que han perdut definitivament la innocència i la ficció de viure en una democràcia, estan desbordant un estat tan podrit i corcat com l’estaca que cantava Lluís Llach. L’estat fa servir el terrorisme perquè se sap vulnerable, perquè sap que pot perdre. I és per això que ha sacrificat al seu altar la constitució, la democràcia, o la mínima ètica i humanitat. Ara, com una bèstia ferotge i ferida és perillosa. I de fet, les escenes que estem vivint recorden clarament a “Z” aquella gran pel·lícula de Costa Gavras on narra com els coronels grecs, titelles de l’oligarquia, es van carregant a poc a poc la seva democràcia a còpia de crims i violència, a còpia d’anar desmantellant, a poc a poc, tots aquells elements de l’estat de dret als quals avui tant s’apel·la i que, a la pràctica, tant s’ignoren.

Ara bé. La violència ho corromp tot, i també s’ha carregat l’autonomia catalana. El pitjor d’aquesta setmana de fúria ha estat la manera com s’ha amagat la classe política catalana sota les pedres. Més enllà de rumorologia diversa, és difícil saber què està passant en les interioritats del govern i els partits catalans. Res de bo, imagino. I sospito que fins d’aquí unes dècades, quan les memòries i confidències comencin a escolar-se entre les mentides, l’ocultació i la propaganda, no tindrem una radiografia més fiable del que passa. Un president Torra assetjat pels enemics externs i interns es pot considerar com a un presoner a la Casa dels Canonges. El més raonable, la destitució immediata d’un personatge com Miquel Buch, no s’ha produït, de manera que és de sospitar que sigui aquest sinistre funcionari qui realment porta les regnes del Govern. L’absència d’una resposta institucional adequada (i l’única que se m’acut és la desobediència, ni que sigui simbòlica) demostra que, no és que la Generalitat estigui intervinguda, sinó que es troba directament segrestada. I això dificulta molt les coses als centenars de milers de persones que són als carrers, les places, les estacions, les autopistes o els jutjats.

Els independentistes han demostrat tenir força. I l’objectiu també és prou clar. Manca, tanmateix, el més essencial en moments convulsos com aquests: una estratègia mínimament coherent per fer el pas definitiu que porti a la ruptura. No s’entén gaire aquesta obsessió per Via Laietana quan hi ha punts més interessants a la ciutat. Hi ha, bàsicament, dues opcions: o bé la vietnamita (és a dir, fer la vida impossible a l’Estat, tal com hem vist aquesta setmana de fúria), o bé la del Palau d’Hivern. Ambdues tenen riscos i ambdues són difícils. Esclar, que també hi ha la vírica. Catalunya desestabilitzadora sovint té una capacitat d’estendre i exportar el virus de la revolució més del que sospitaríem. Ja ens ho recordava Vicens Vives, som la societat amb més revolucions del continent europeu.

ibèria / repression / prisoners / feature Tuesday October 22, 2019 20:37 bySecretariat Permanent de CGT-Catalunya
featured image

Després de dies de filtracions poc innocents, aquest matí s’ha fet pública la sentència del Tribunal Suprem contra 12 polítics catalans pels fets del voltant de l’1 d’octubre de 2017. En ella es condemna per sedició a les encausades que des de fa més d’un any i mig estan empresonades a penes que van de 9 a 13 anys de presó. Un cop coneguda la sentència constatem que s’ha escrit una nova pàgina en el rearmament repressiu i punitiu de l’estat, ja que obre la porta a tipificar amb el delicte de sedició reunions i manifestacions incòmodes a l’Estat i al govern de torn.

[Castellano]

Veure també:

ibèria / community struggles / comunicat de premsa Tuesday October 22, 2019 18:26 byCNT Vallès Oriental

L’actual situació d’excepció social que viu Catalunya no té precedents en la història recent del nostre país. Durant tota la setmana les mobilitzacions socials en resposta a la sentència del procés han sigut d’una contundència massiva que mostra la força que té la població quan s’organitza i es mobilitza massivament.


L’actual situació d’excepció social que viu Catalunya no té precedents en la història recent del nostre país. Durant tota la setmana les mobilitzacions socials en resposta a la sentència del procés han sigut d’una contundència massiva que mostra la força que té la població quan s’organitza i es mobilitza massivament.

Per altra banda la violència policial des del primer moment, encapçalada pels cossos d’antiavalots de Mossos d’Esquadra i Policia Nacional col·laborant conjuntament, ha desfermat una onada de protestes nocturnes a totes les capitals de província ininterrompudament i amb una intensitat de la protesta que no ha fet més que incrementar-se nit a nit, dia a dia.

Els governants i polítics catalans ara es desmarquen d’aquestes protestes per violentes, abandonant en els moments més durs al jovent que va créixer veient com la Policia Nacional i la Guàrdia Civil rebentaven els seus col·legis electorals i apallissaven a pacífics defensors del referèndum. Aquest jovent que avui es defensa (i ens defensa) de la brutalitat policial, ara els abandonen davant les acusacions de terrorisme i violència de l’executiu Pedro Sánchez, amb la col·laboració dels governants, partits polítics i la ultradreta.

Hi ha una onada al món de protestes que sorgeixen per diferents motius, però totes tenen un denominador comú. La humanitat aspira a viure en les cotes més altes possibles de llibertat, justícia social i benestar. I davant el fracàs de les diferents economies neoliberals de donar aquesta solució a la majoria social de cada país, periòdicament sorgeixen protestes desencadenades per diversos factors (recentment a Hong Kong, Equador i ara a Xile, per posar algun exemple) que deriven en brutals repressions i reaccions autoritàries de tota forma de govern.

I és que per definició, governar corromp. Els interessos per mantenir el poder durant la partida que dura el seu mandat fa que els partits polítics parlamentaris tinguin les seves pròpies estratègies i pretenguin mobilitzar al poble segons els seus interessos. Però avui Catalunya torna a desbordar la classe política catalana i espanyola, donant una lliçó al món de dignitat i autoorganització en una nova revolta.

Simultàniament a Catalunya tenim una situació econòmica i social que no fa més que empitjorar: atur estructural en els col·lectius més vulnerables (joves, majors de 55 anys, dones i immigrants), la pobresa ha augmentat, accedir a l’habitatge segueix sent un greu problema, es precaritza el treball i es debiliten els sistemes públics d’educació i sanitat, etc. Una situació que és similar a la resta de l’Estat espanyol, amb les diferències pròpies de cada territori.

I a altres territoris comença a mobilitzar-se també la societat en contra de la repressió a Catalunya: Madrid, Burgos, Vitòria, Sevilla… Cada cop se sumen més ciutats a protestar contra la repressió i contra els seus responsables: el govern i la Monarquia.

Vivim en un estat que neix del pacte d’una classe política amb el franquisme el 1978, un estat que porta reprimint les revoltes de la classe treballadora i de tots els pobles que en qüestionen la seva estructura. Cal una sortida comuna a aquesta situació amb tots els actors possibles que porti a la fi de l’actual Monarquia i obri un nou escenari allunyat de tot allò que ens oprimeix.

Des de CNT Vallès Oriental, com a sindicat revolucionari i anarcosindicalista, ens comprometem a iniciar i promoure els contactes amb totes les forces sindicals de Catalunya i la resta de l’Estat per iniciar un moviment sindical revolucionari que acompanyi la revolta catalana i la doti de contingut de classe i social, que advoqui per l’abolició de la Monarquia i un nou model confederal del territori on cada poble pugui autodeterminar-se políticament.

Visca la llibertat!

CNT Vallès Oriental

iberia / community struggles / comunicado de prensa Tuesday October 22, 2019 18:24 byCNT Vallès Oriental

La actual situación de excepción social que vive Cataluña no tiene precedentes en la historia reciente de nuestro país. Durante toda la semana las movilizaciones sociales en respuesta a la sentencia del proceso han sido de una contundencia masiva que muestra la fuerza que tiene la población cuando se organiza y se moviliza masivamente.


La actual situación de excepción social que vive Cataluña no tiene precedentes en la historia reciente de nuestro país. Durante toda la semana las movilizaciones sociales en respuesta a la sentencia del proceso han sido de una contundencia masiva que muestra la fuerza que tiene la población cuando se organiza y se moviliza masivamente.

Por otro lado la violencia policial desde el primer momento, encabezada por los cuerpos de antidisturbios de Mossos d’Esquadra y Policía Nacional colaborando conjuntamente, ha desatado una oleada de protestas nocturnas en todas las capitales de provincia ininterrumpidamente y con una intensidad de la protesta que no ha hecho más que incrementarse noche a noche, día a día.

Los gobernantes y políticos catalanes ahora se desmarcan de estas protestas por violentas, abandonando en los momentos más duros a la juventud que creció viendo como la Policía Nacional y la Guardia Civil reventaban sus colegios electorales y apaleaban a pacíficos defensores del referéndum. Esta juventud que hoy se defiende (y nos defiende) de la brutalidad policial, ahora los abandonan ante las acusaciones de terrorismo y violencia del ejecutivo Pedro Sánchez, con la colaboración de los gobernantes, partidos políticos y la ultraderecha.

Hay una oleada en el mundo de protestas que surgen por diferentes motivos, pero todas tienen un denominador común. La humanidad aspira a vivir en las cotas más altas posibles de libertad, justicia social y bienestar. Y ante el fracaso de las diferentes economías neoliberales de dar esta solución a la mayoría social de cada país, periódicamente surgen protestas desencadenadas por varios factores (recientemente en Hong Kong, Ecuador y ahora en Chile, por nombrar algún ejemplo) que derivan en brutales represiones y reacciones autoritarias de toda forma de gobierno.

Y es que por definición, gobernar corrompe. Los intereses para mantener el poder durante la partida que dura su mandato hace que los partidos políticos parlamentarios tengan sus propias estrategias y pretendan movilizar en el pueblo según sus intereses. Pero hoy Cataluña vuelve a desbordar la clase política catalana y española, dando una lección al mundo de dignidad y autoorganización en una nueva revuelta.

Simultáneamente en Cataluña tenemos una situación económica y social que no hace más que empeorar: paro estructural en los colectivos más vulnerables (jóvenes, mayores de 55 años, mujeres e inmigrantes), la pobreza ha aumentado, acceder a la vivienda sigue siendo un grave problema, se precariza el trabajo y se debilitan los sistemas públicos de educación y sanidad, etc. Una situación que es similar en el resto del Estado español, con las diferencias propias de cada territorio.

Y en otros territorios empieza a movilizarse también la sociedad en contra de la represión en Cataluña: Madrid, Burgos, Vitoria, Sevilla… Cada vez se suman más ciudades a protestar contra la represión y contra sus responsables: el gobierno y la Monarquía.

Vivimos en un estado que nace del pacto de una clase política con el franquismo el 1978, un estado que lleva reprimiendo las revueltas de la clase trabajadora y de todos los pueblos que cuestionan su estructura. Hace falta una salida común a esta situación con todos los actores posibles que lleve a poner fin a la actual Monarquía y abra un nuevo escenario alejado de todo aquello que nos oprime.

Desde CNT Vallès Oriental, como sindicato revolucionario y anarcosindicalista, nos comprometemos a iniciar y promover los contactos con todas las fuerzas sindicales de Cataluña y el resto del Estado para iniciar un movimiento sindical revolucionario que acompañe la revuelta catalana y la dote de contenido de clase y social, que abogue por la abolición de la Monarquía y un nuevo modelo confederal del territorio donde cada pueblo pueda autodeterminarse políticamente.

Viva la libertad!

CNT Vallès Oriental

iberia / represión / presos / opinión / análisis Tuesday October 22, 2019 18:22 byGritos desde la pecera

Las cosas nunca son blancas ni negras y en las minorías (en relación al poder, no necesariamente porque sea un número pequeño de personas) hay muchísimas diferencias. Los grupos a favor de poder decidir la forma de gobierno son heterogéneos y la referencia más cercana son los grupos que lucharon contra el fascismo en los años 30 del siglo pasado. Que el conflicto no deba reducirse al tema de la separación no niega que se está cuestionando que el centro del poder político sea Madrid, faltaría más. La descolonización (también) es necesaria en Europa.


En la era de la información, la propaganda y las mentiras son lo más habitual. Internet, que puede parecer horizontal, no lo es en absoluto. Las grandes corporaciones, con conocimientos y dinero, son capaces de hacer aparecer en tu pantalla lo que quieran. Otras páginas con contenido relevante, como alasbarricadas.org, sufren la censura en plataformas tan poderosas como feisbuk.

No estando en un lugar ni teniendo contactos directos con esa realidad puede ser muy difícil encontrar información fidedigna. Sin conocer el entorno, la historia, las personas implicadas; es muy difícil entender. Si además a eso le sumamos la repetición constante de falacias y escasas herramientas metodológicas y conceptuales, encontramos caldo de cultivo para los fascistas y sus explicaciones simplistas. El objetivo de estos párrafos es refutar, al menos, dos de sus ideas principales.

Ciertamente consideramos que sobre los sucesos de lo que suelen llamar «independentismo» hay algunos mitos que es necesario desenmascarar. El primero es ese, el de reducirlo a «separatismo». Lo que está en juego es la República (en el sentido francés o de 1931 en la península ibérica, no en el sentido estadounidense). Varios de los líderes o voceros, pertenecientes a Esquerra Republicana de Catalunya, lo han expresado de forma clara, el propio nombre del partido también lo hace. Es antes un proceso republicano, anti monárquico y antifascista, que un tema de nacionalismo estúpido e irracional, como lo tratan de vender los grandes medios de comunicación. Comités de Defensa de la República. La bandera de la II República con el lazo amarillo en la manifestación madrileña en apoyo a la sentencia judicial. Las señales son claras.

Las cosas nunca son blancas ni negras y en las minorías (en relación al poder, no necesariamente porque sea un número pequeño de personas) hay muchísimas diferencias. Los grupos a favor de poder decidir la forma de gobierno son heterogéneos y la referencia más cercana son los grupos que lucharon contra el fascismo en los años 30 del siglo pasado.

Que el conflicto no deba reducirse al tema de la separación no niega que se está cuestionando que el centro del poder político sea Madrid, faltaría más. La descolonización (también) es necesaria en Europa.

La segunda falacia que vamos a explicar es sobre la causa de la violencia. Comúnmente escuchamos que es provocada por extremistas radicales o policías (infiltrados). Esa visión nos oculta la parte más importante de la violencia.

Johan Galtung ha dedicado muchos años de su vida a investigar los conflictos sociales, la violencia y la paz. Ha llegado a algunas conclusiones muy interesantes y útiles. Hay dos conceptos esenciales: el triángulo de la violencia y la diferencia entre paz positiva y paz negativa.

El triángulo de la violencia es como un iceberg, en la parte superior está la violencia directa, esa que es visible y de la que todo el mundo habla. Las bases de ese iceberg, que resultan imprescindibles para lograr la paz positiva, son la violencia estructural, las estructuras que impiden a cubrir sus necesidades a una parte de la población; y la violencia cultural, el marco ideológico que legitima esa violencia, justo donde tratamos de incidir con estas líneas, en las actitudes. Aunque somos conscientes de que la violencia más importante, más fuerte, es la violencia estructural. Ahí es donde más necesitamos acción, y para eso hace falta poder.

Dicho de otro modo, la violencia directa forma parte de conflictos en los que parte de la población es violentada, carece de los derechos básicos como alimentación, vivienda, libertad; además, sufre la actitud de la otra parte de la población. En particular, es el precariado excluido de la fiesta de la opulencia quien sufre constantemente violencia estructural y cultural y, en muchísimas ocasiones, directa. Muy pocas veces, y con un gran riesgo (cárcel, palizas, multas…) ejerce violencia directa contra representantes de las instituciones que lo oprimen y explotan. Ese precariado sufre más violencia cuando es mujer, cuando es inmigrante, cuando proviene de familias con menos recursos, o cuando tiene una orientación sexual disidente.

Las cantidades de dinero que se llevan los sicarios del capital, sus verdugos, sus representantes y quienes les hacen los trapos sucios, es violencia estructural. El desempleo, la explotación, la monarquía y las propiedades de la Iglesia católica, también. La DESIGUALDAD social es violencia estructural. Las actitudes homófobas, xenófobas, machistas, fascistas y racistas, son violencia cultural.

La dictadura franquista impuso una paz negativa, que no se caracteriza por la ausencia de conflicto, sino por el ocultamiento de la violencia directa (reprimida al máximo, excepto la usada por el régimen claro). Para lograr una paz positiva, la verdadera ausencia de violencia que todas deseamos, es necesario acabar con la violencia estructural y cultural. Por eso las revueltas populares y los disturbios son lucha de clases, porque las oprimidas resistimos y pedimos, a gritos, justicia.

This page has not been translated into 한국어 yet.

This page can be viewed in
English Italiano Català Ελληνικά Deutsch



Iberia

Fri 29 Mar, 21:16

browse text browse image

lavirinthos.jpeg image«Ο Ντουρούτι στο λ&#... Aug 02 21:41 by Αργύρης Αργυριάδης 0 comments

health_spain.jpg imageΥγειονομική φρον... Jul 22 20:14 by Αργύρης Αργυριάδης 0 comments

postneno.jpg imageNeno Vasco por Neno Vasco: fragmentos autobiográficos de um anarquista Mar 21 01:34 by Thiago Lemos Silva 1 comments

quico_sabate.jpg imageΣαμπατέ: Aντίστασ ... Mar 13 19:28 by Αργύρης Αργυριάδης 0 comments

ramon_acin_aquilue.jpg imageRamon Acin Aquilue - Μπακουνικός &#... Jan 01 17:35 by Ούτε Θεός Ούτε Αφέντης 1 comments

abel_paz.jpg image“Ταξίδι στο παρελ ... Dec 22 17:11 by Kουρσάλ 0 comments

916965959_955959769947953945_947953945_964959957_960945960960959965769_964959965_953963960945957953954959965769_945957945961967953963956959965769.jpg imageΟ «παππούς» του ισπ&... Sep 09 20:48 by Dmitri (edit.) 0 comments

josep_rebull.jpg imageJosep Rebull, POUM και Ισπανική ... Aug 02 20:00 by Tommy Lawson 1 comments

screenshot_20220728_at_184806_federacio769n_anarquista_rosario_far_rosario__instagram_photos_and_videos.png image19 de Julio: Cuando el pueblo se levanta, escribe la historia Jul 29 02:16 by Varias organizaciones anarquistas 66 comments

19_july.png imageJuly 19: When the people rise up, they write history Jul 29 02:10 by Various anarchist organisations 4 comments

tyl.png imageFrom libertarian communism to corporate socialism Dec 20 22:58 by Miguel G. Gómez 10 comments

arton4281_1.jpg imageΗ μη επέμβαση και &#... Sep 04 21:00 by Camillo Berneri* 0 comments

lisboa.jpg imageΔιακήρυξη Αρχών Aug 05 22:09 by Dmitri (transl.) 0 comments

ethelontes.jpg imageΑναρχικοί εθελον... Jul 29 20:19 by Γιάννης Καστανάρας* 0 comments

dcla_catala.jpg imageDeclaració anarquista internacional: a 85 anys de la revolució espanyola. Jul 23 22:06 by Organitzacions anarquistes 0 comments

spain.jpg imageAWSM Statement on 85th Anniversary of the Spanish Revolution Jul 20 11:28 by AWSM 0 comments

espana36.jpg image85 χρόνια από την Ισ... Jul 19 20:06 by αναρχοκομ. οργανώσεις 0 comments

text1907 di Fulvio Caporale Jun 15 06:13 by Lucio Di Stefano 0 comments

salvador.jpg imageBook Review: ‘Salvador Puig Antich’ Mar 28 12:25 by LAMA 0 comments

embat_1.jpg imageΟ βασιλιάς είναι ... Feb 21 19:26 by Embat 0 comments

embat.jpg image[Embat] The King has no clothes. The authoritarian drift of the state Feb 20 17:28 by Embat 0 comments

eua7ar_xaaal7of_1.jpg imageEl Rei està nu. La deriva autoritària de l’estat espanyol Feb 20 08:02 by Embat 1 comments

eua7ar_xaaal7of.jpg image[Embat] El Rey está desnudo. La deriva autoritaria del estado español Feb 19 15:57 by Embat 0 comments

.jpg imageΗ Αναρχική Κομμο`... Oct 06 19:29 by Percy Hill* 0 comments

tne_three_roses.jpg imageΤα τρία τριαντάφ`... Sep 20 19:19 by Dmitri (translation, editing) 0 comments

patxi.jpg imageCarta Abierta al Movimiento Independentista Catalán Jun 09 10:19 by Diarmuid Breatnach 0 comments

eucorona.jpg imageEl Tribunal Constitucional alemán, contra Europa May 14 18:16 by José Luis Carretero Miramar 0 comments

gripeespaola.jpg imageThe 1918 flu pandemic in the CNT media Apr 29 02:44 by Miguel G. BlackSpartak 2 comments

cnt_covid.png image¡Por Nuestra Seguridad, Sólo Actividades Esenciales! Apr 24 01:42 by CNT 0 comments

gripeespaola_1.jpg imageL’epidèmia de Grip de 1918 als Mitjans de la Confederació Apr 19 01:31 by Miguel G. BlackSpartak 0 comments

more >>
© 2005-2024 Anarkismo.net. Unless otherwise stated by the author, all content is free for non-commercial reuse, reprint, and rebroadcast, on the net and elsewhere. Opinions are those of the contributors and are not necessarily endorsed by Anarkismo.net. [ Disclaimer | Privacy ]